Història.

El gènere de l’havanera va néixer a Cuba el segle passat com ritme descendent del europeu de la contradança, conegut a l’illa des de el segle XVII. La contradansa o country-danze era un ball anglès originari de l'Anglaterra del segle XVII.Músics cubans l'adaptaren incorporant noves fórmules rítmiques a l'originaria estructura melòdica derivades de la tradició caribenya d’influència negra.  Aviat seria divulgada a la metròpolis espanyola, amb la que la societat colonial cubana mantenia estrets vincles. Coneguda primerament com "dansa havanera", seria cultivada tant per músics populars anònims de l'illa com gènere ballable, i per compositors cubans d’hèlit en partitures destinades a piano, o veu i piano. Cuba ja posseïa una sèrie de ritmes i cants que estaven en els llavis populars precedents, potser de romanços extremenys del segle XIV, portats a l’illa per l´enyorança dels colons espanyols.
Els músics professionals del país van saber crear sobre les cotes del Son, els Danzones, les Contradanses i finalment l´havanera. Es creu que va ser Manuel Saumell, el músic cubà que va crear les notes de la havanera al voltant del 1870. Com correspon a tota manifestació artística popular, l'expansió de l’havanera va expressar el sentimentalisme musical de l’època. L’havanera va compartir, en el nostre país la seva popularitat amb velles cançons autòctones, de tendre sabor popular, i d'altres picaresques i divertides, apareixent en Espanya barrejada amb les partitures de la Sarsuela. Es curiòs constatar que gent , en la seva majoria ruda i curtida pel clima i el mar, sense coneixements musicals, podien cantar a tres veus, d’oïda i amb gran sensibilitat. Les seves cançons van ser de tot gènere, però la nostàlgia de molts mariners que havien estat a Cuba, van fer que l’havanera es convertís en el ritme més popular. Les cançons es van aprendre d’oïda, i les lletres de memòria; és per això que es troben tantes versions musicals. El cant de taverna va ser una de les formes d’entendre les llargues nits d’hivern especialment en petits pobles de difícil comunicació com eren els de la Costa Brava